“La desobediència civil no és el nostre problema. El nostre problema és l’obediència civil. El nostre problema és que la gent obeeix mentre les presons estan plenes i els grans lladres estan lliures. Aquest és el nostre problema”
Howard Zinn
Caldrà pensar -i molt- i posar-hi tota la intel·ligència col·lectiva i tota l’ètica humanista. Aquesta lluita -com totes les lluites democràtiques- serà llarga. I tal com està tot, caldrà desobeir cada dia totes les excepcions i totes les violències. A hores d’ara, el retaule breu de la brutalitat -i això no és tot- és el que és: 1.300 ferits, 140 agressions ultradretanes, 10 presos, 7 exiliats i el procés penal polític més gran des de les acaballes de la dictadura. Quan pretenen jutjar uns quants per condemnar, finalment, dos milions. Malgrat que la sentència que ja redacten -devastació antidemocràtica, degradació autoritària, regressió social- sigui, quan arribi, contra tot el país, fins i tot contra els il·lusos que es pensen que això no té a veure amb ells i no els afecta. Dilema: o es basteix una sortida democràtica o tots ho pagarem ben car. I durant anys. Malgrat que els presos, exiliats, perseguits i atonyinats només els posi l’independentisme.
En el rerefons sura també una violència semiòtica i cultural: no dir res i mirar cap a una altra banda. Que es condensa en el silenciament, la banalització, la minimització i fins i tot la justificació de les múltiples violències institucionals que patim: deliberades, planificades i ordides com a estratègia unilateral d’estat. Un clàssic repressiu: a cops fins que callin en la llei del silenci, que sempre té perpetradors, còmplices i figurants. Una ofensiva roïna que colpeja tant com tant deshumanitza -ha arribat a l’autohumiliació de riure’s del sofriment aliè- i que ha estès la metàstasi de la cultura carcellera -“ ¡A por ellos, oé, oé! ”- a tots els òrgans de l’establishment. A hores d’ara, hi ha periodistes amb porra i policies amb ploma. Desiguals patrons habituals, tampoc no deixa de ser evident que els llumeneres que més criden a la convivència són els que més promouen la repressió. Criden hipòcritament al diàleg els que el neguen sempre. Parlen de democràcia els que la rebenten. Mentre violenten la voluntat popular, violenten els drets civils i violenten els resultats electorals. Així estem encara. Gil de Biedma reloaded : “ De todas las historias de la Historia sin duda la más triste es la de España, porque termina mal”.
Mentrestant, al corral, pretenen que discutim inútilment si és primer la democràcia o la llei: uns apel·lem a la llei de la democràcia -votar- i altres, falsàriament, a la democràcia de la llei. Falsàriament no per una defensa abstracta de l’estat de dret -que, curiosament i retòricament, és força semblant a banda i banda- sinó perquè el moll conflictiu de l’os de tot plegat no és jurídic sinó netament polític. Sota la llei, l’estat de dret reconvertit en dret d’estat, camuflen la defensa redemptora i nacionalcatòlica, irada i policial, de la sacrosanta “ unidad de España ” davant el reclam democràtic de lliure autodeterminació. I és Llarena qui, dictador d’interlocutòries, metabolitza aquest revifat i virulent nacionalisme d’estat. Ai dels salvapàtries narcisistes: defensen amb les porres, la presó i les actes judicials el que ja no poden ni saben guanyar a les urnes. Arribats aquí, fins i tot es pot parafrasejar l’ínclit Méndez de Vigo per capgirar-lo del tot: saltar-se les lleis de la democràcia afecta, efectivament, tot Europa. És el que està fent el Regne d’Espanya: perseguir urnes, reprimir la dissidència i recórrer a sumaríssims polítics. I no acceptar els resultats electorals.
L’estratègia involucionista de la tensió, la lògica maccarthista de la persecució i la recerca d’una espiral en bucle formen part del tot de l’Estat: impedir la solució, imposar l’excepció, impugnar les llibertats. S’ha de ser, però, molt inútil, molt cínic i molt incompetent -va pel virrei Millo- per creure que amb xarop de canya, cultura de la por geomètrica i arbitrarietats al quadrat seduiran el personal. I no, no tot s’hi val, ni aquí ni allà. Cal dir-ho també. Que l’honestedat sempre és revolucionària i els drets fonamentals són per a tothom: desactivar la lògica perversa de les violències ens interpel·la directament a totes i tots. Fem-la èticament inassumible i socialment inviable.
Perquè hi ha, finalment, una altra terrible banalització de la violència en una societat en conflicte tens. Maximitzar-la fins a la desfiguració: si no la troben, se la inventen. Llegint els informes literaris -prevaricadors, cal dir-ho- de la Guàrdia Civil i les tesis novel·lades de Llarena venen ganes d’escriure que ni els uns ni els altres han vist una sedició violenta, una rebel·lió tumultuària o un cop d’estat cruent en la seva vida. Com a molt, el 23-F. I ja sabem on era una part de la Guàrdia Civil: perpetrant-lo. Tejero hauria d’haver sortit de la presó el 2011: el poder judicial el va excarcerar el 1993. De propina, tots aquells colpistes que van voler tombar aleshores la “jove democràcia espanyola” reben avui pensió militar. El coronel que va ordenar atonyinar-nos l’1-O serà ascendit a general. El 23-F també hi era: Diego Pérez de los Cobos es plantava, falcat en camisa blava falangista, a la caserna de Iecla com a voluntari. Més: els policies que repartien confits a la mainada rebran medalla d’impunitat a proposta inicial de Ciutadans. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma. Txim-pum.
Però com que la cosa va de mentides perllongades, relats inventats i ficcions jurídiques, caldrà tirar de Pantera Rosa. Ja ho saben, cada cop que estaven a punt d’enxampar-la, generava un escenari nou on no podien fer-ho: forat a la gàbia i una nova escena lliure. D’això va també la desobediència civil pacífica, resistent i no-violenta. De no comparèixer mai allà on se’ns espera perquè ens agenollem. De no acceptar mai el seu relat autoritari. Desertar del seu camp de batalla és pura intel·ligència: que mai ens trobin on volen. Posem per cas: jurídicament i amb totes les cartes marcades, ens esperaven a Madrid. Desplaçats, ara hauran de respondre també a Suïssa, Bèlgica, Escòcia i Alemanya. I a la seu de les Naciones Unides. I al Consell d’Europa. Desobeir és, sempre i sobretot, saber generar nous escenaris resolutius i democràtics.
Caldrà pensar -i molt-. La no-violència, nascuda de la fèrtil escola de la desobediència civil, no té res a veure ni amb lliris ni amb passivitat: és resistència col·lectiva constant, persistent i quotidiana. Un mirall que els despulla en la seva brutalitat, els reflecteix en el seu autoritarisme i els evidencia en la seva demofòbia. Resistir l’excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre en peu de pau.
DAVID FERNÀNDEZ
https://m.ara.cat/opinio/Pantera-Rosa_0_1987601244.amp.html#click=https://t.co/RwEVvNcehR